LA CONTRADICCIÓ DEL DISCURS
LA CONTRADICCIÓ DEL DISCURS
Quan una Cap de la policia afirma
que ‘Barcelona és una ciutat segura’,
transmet un missatge de tranquil·litat i estabilitat, però quan, en la mateixa
intervenció, adverteix que cal ‘frenar
la proliferació d’armes blanques’, introdueix un element que qüestiona
directament la seguretat que proclama.
Si la ciutat és segura, per què cal intensificar controls, desplegar dispositius
especials i advertir d’una ‘moda’ de dur ganivets, navalles, matxets...?
I si realment cal frenar una proliferació preocupant,
com es pot sostenir que la ciutat ja
és segura sense matisos?
Les dades recents reforcen la
contradicció de la intendenta Montserrat
Escudé. Els Mossos d’Esquadra han hagut d’intensificar els dispositius del Pla Daga per requisar armes blanques en
zones de Barcelona, especialment els caps de setmana. Paral·lelament la mateixa
policia reconeix que els incidents amb armes blanques continuen sent un dels
principals motius de preocupació.
Quan es combinen aquests dos
missatges: ‘Barcelona és segura’ i ‘hem de frenar la proliferació d’armes
blanques’, el resultat és un relat que es desmunta sol: d’una banda, es vol
transmetre confiança; de l’altra, es
reconeix una amenaça creixent que
exigeix més controls, més presencia policíaca i més operatius especials.
Això genera una percepció de discurs
doble: es vol evitar alarmisme, però alhora es descriu una realitat que
difícilment encaixa amb la idea d’una ciutat plenament segura. La contradicció
no és tan sols semàntica; és estratègica.
L’afirmació de la seguretat absoluta és un recurs habitual en el discurs
institucional, però quan la mateixa veu que proclama la calma admet que hi ha
un problema creixent d’armes blanques, el relat es desmunta. Aquest tipus de
contradicció no és anecdòtica, és estructural i erosiona la credibilitat del
missatge institucional.
Amb aquests tipus de missatge els
ciutadans rebem dues idees incompatibles: tranquil·litat
‘tot va bé, Barcelona és segura’. Alerta
‘hem d’aturar la proliferació d’armes blanques’.
Aquesta combinació genera
confusió i, sobretot, desconfiança. Quan el relat oficial no encaixa amb la
lògica, la ciutadania deixa d’escoltar el que es diu i comença a fixar-se en el
que es vol amagar.
La seguretat real no necessita
eslògans. Necessita dades, coherència i transparència. Si hi ha un problema amb
les armes blanques, cal dir-ho curt i ras. Si la ciutat és segura, cal explicar
per què i amb quins indicadors.
El que no es pot fer és proclamar
una cosa i admetre’n la contraria en la mateixa frase. Això no és comunicació
institucional, és maquillatge discursiu o dit d’una altra manera: fer volar coloms. La intendenta pot
tenir raó en una cosa o en l’altra, però no en totes dues alhora.
Aquesta
contradicció no és menor! És el reflex d’un problema més profund: la distància
entre el relat oficial i la realitat que percebem els ciutadans. Els ciutadans
volem una altra manera de fer. Volem transparència
i responsabilitat. Volem dir i que
ens diguin les coses pel seu nom, sense generar alarmisme, però sense amagar
els reptes que tenim al davant!
Volem un relat
que reconegui els avenços, però també els riscos. Un relat que expliqui què
s’està fent, per què s’està fent i amb quins resultats. Un relat que no es
contradigui en la mateixa frase. Perquè la seguretat no es proclama: es construeix. I es construeix amb
dades, amb polítiques valentes i amb un compromís real amb la ciutadania.
Perquè ara ja no va de frenar tan sols la proliferació
d’armes blanques. Ara, fins i tot també
proliferen les armes de foc en determinats entorns i conflictes.
Com pot ser
que una ciutat, o ja no una ciutat, que Catalunya sigui segura si alhora
reconeixem que hi ha més armes blanques i més armes de foc circulant? Aquesta
contradicció no és un detall. És un
problema de credibilitat. Perquè quan el relat institucional diu una cosa i
la realitat en diu una altra, els ciutadans deixem de creure en el relat i quan
això passa, la seguretat es debilita. Els ciutadans volem la veritat, encara que sigui incòmoda, coherència encara que obligui a rectificar i responsabilitat encara que impliqui assumir errors.
La seguretat
no és un eslògan. La seguretat és
una prioritat. Barcelona, Catalunya
es mereix un Govern que no tingui por de dir la veritat. Un Govern que no
amagui els problemes. Un Govern que no es contradigui en la mateixa frase. Un
Govern que planti cara al Gobierno.
Catalunya
mereix que se li parli clar, i no amb frases buides que s’esfondren al primer
cop de realitat. Catalunya necessita valentia.
Catalunya necessita polítiques reals,
no frases de titular. Catalunya necessita responsabilitat,
no maquillatge comunicatiu.
Altrament, no
és coherència, és contradicció institucional. I això és fer veure que no passa res mentre passa
de tot. I els ciutadans, encara que els polítics ho cregueu, no som rucs,
ens n’adonem de tot i ho patim.
Sí, hi ha un problema amb les armes blanques. Sí, hi ha un problema amb les armes de foc. Sí, cal actuar amb fermesa. I sí, cal deixar de dir que tot va bé quan res no va bé.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada