LA CONTRADICCIÓ DEL DISCURS

 

LA CONTRADICCIÓ DEL DISCURS

 

Quan una Cap de la policia afirma que ‘Barcelona és una ciutat segura’, transmet un missatge de tranquil·litat i estabilitat, però quan, en la mateixa intervenció, adverteix que cal ‘frenar la proliferació d’armes blanques’, introdueix un element que qüestiona directament la seguretat que proclama.

Si la ciutat és segura, per què cal intensificar controls, desplegar dispositius especials i advertir d’una ‘moda’ de dur ganivets, navalles, matxets...?

I si realment cal frenar una proliferació preocupant, com es pot sostenir que la ciutat ja és segura sense matisos?

Les dades recents reforcen la contradicció de la intendenta Montserrat Escudé. Els Mossos d’Esquadra han hagut d’intensificar els dispositius del Pla Daga per requisar armes blanques en zones de Barcelona, especialment els caps de setmana. Paral·lelament la mateixa policia reconeix que els incidents amb armes blanques continuen sent un dels principals motius de preocupació.

Quan es combinen aquests dos missatges: ‘Barcelona és segura’ i ‘hem de frenar la proliferació d’armes blanques’, el resultat és un relat que es desmunta sol: d’una banda, es vol transmetre confiança; de l’altra, es reconeix una amenaça creixent que exigeix més controls, més presencia policíaca i més operatius especials.

Això genera una percepció de discurs doble: es vol evitar alarmisme, però alhora es descriu una realitat que difícilment encaixa amb la idea d’una ciutat plenament segura. La contradicció no és tan sols semàntica; és estratègica. L’afirmació de la seguretat absoluta és un recurs habitual en el discurs institucional, però quan la mateixa veu que proclama la calma admet que hi ha un problema creixent d’armes blanques, el relat es desmunta. Aquest tipus de contradicció no és anecdòtica, és estructural i erosiona la credibilitat del missatge institucional.

Amb aquests tipus de missatge els ciutadans rebem dues idees incompatibles: tranquil·litat ‘tot va bé, Barcelona és segura’. Alerta ‘hem d’aturar la proliferació d’armes blanques’.

Aquesta combinació genera confusió i, sobretot, desconfiança. Quan el relat oficial no encaixa amb la lògica, la ciutadania deixa d’escoltar el que es diu i comença a fixar-se en el que es vol amagar.

La seguretat real no necessita eslògans. Necessita dades, coherència i transparència. Si hi ha un problema amb les armes blanques, cal dir-ho curt i ras. Si la ciutat és segura, cal explicar per què i amb quins indicadors.

El que no es pot fer és proclamar una cosa i admetre’n la contraria en la mateixa frase. Això no és comunicació institucional, és maquillatge discursiu o dit d’una altra manera: fer volar coloms. La intendenta pot tenir raó en una cosa o en l’altra, però no en totes dues alhora.

Aquesta contradicció no és menor! És el reflex d’un problema més profund: la distància entre el relat oficial i la realitat que percebem els ciutadans. Els ciutadans volem una altra manera de fer. Volem transparència i responsabilitat. Volem dir i que ens diguin les coses pel seu nom, sense generar alarmisme, però sense amagar els reptes que tenim al davant!

Volem un relat que reconegui els avenços, però també els riscos. Un relat que expliqui què s’està fent, per què s’està fent i amb quins resultats. Un relat que no es contradigui en la mateixa frase. Perquè la seguretat no es proclama: es construeix. I es construeix amb dades, amb polítiques valentes i amb un compromís real amb la ciutadania. Perquè ara ja no va de frenar tan sols la proliferació d’armes blanques. Ara, fins i tot també proliferen les armes de foc en determinats entorns i conflictes.

Com pot ser que una ciutat, o ja no una ciutat, que Catalunya sigui segura si alhora reconeixem que hi ha més armes blanques i més armes de foc circulant? Aquesta contradicció no és un detall. És un problema de credibilitat. Perquè quan el relat institucional diu una cosa i la realitat en diu una altra, els ciutadans deixem de creure en el relat i quan això passa, la seguretat es debilita. Els ciutadans volem la veritat, encara que sigui incòmoda, coherència encara que obligui a rectificar i responsabilitat encara que impliqui assumir errors.

La seguretat no és un eslògan. La seguretat és una prioritat. Barcelona, Catalunya es mereix un Govern que no tingui por de dir la veritat. Un Govern que no amagui els problemes. Un Govern que no es contradigui en la mateixa frase. Un Govern que planti cara al Gobierno.

Catalunya mereix que se li parli clar, i no amb frases buides que s’esfondren al primer cop de realitat. Catalunya necessita valentia. Catalunya necessita polítiques reals, no frases de titular. Catalunya necessita responsabilitat, no maquillatge comunicatiu.

Altrament, no és coherència, és contradicció institucional. I això és fer veure que no passa res mentre passa de tot. I els ciutadans, encara que els polítics ho cregueu, no som rucs, ens n’adonem de tot i ho patim.

Sí, hi ha un problema amb les armes blanques. Sí, hi ha un problema amb les armes de foc. Sí, cal actuar amb fermesa. I sí, cal deixar de dir que tot va bé quan res no va bé.

Salut i República!

 

 

 

 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COLAU LA BRÁHMANA

QUÈ PASSA AMB EL DEGÀ DE CATALUNYA?

DESPAREU LA TAULA DE LES ENGRUNES

VENEDORES DE FUM

PROPIETAT I GESTIÓ DE L’ESTADI PALAMÓS CF

MALA PRAXIS O QUELCOM MÉS?

PROU DE FER LA GRÉMOLA, ENS CAL UN COP DE GENI

LLEIALTAT SÍ, EVA, A CATALUNYA

ÉSSER POLÍTIC

ATLÈTIC LLEIDA: CANÍBAL DE DESPATXOS