ÉSSER POLÍTIC

 

ÉSSER POLÍTIC

Quan el sou és una ofensa moral

 

Avui vull parlar d’una obscenitat que hem normalitzat: a Catalunya, al País veí i a Europa en general. Una obscenitat que no fa soroll, però que mata. Una obscenitat que vesteix d’elegància, de protocol i de despatxos d’alta volada, però que és tan bruta com la injustícia més primària.

Parlo dels salaris desorbitats. D’aquests sous que no són un reconeixement: són una provocació. Una provocació a totes les persones que treballen per quatre duros, que fan malabars per arribar a final de mes. Una provocació als jubilats que han de triar entre pagar la llum o omplir la nevera. Una provocació a les famílies que viuen amb la por clavada a l’estómac. Una provocació a la gent que literalment passa gana.

I mentrestant, hi ha qui cobra quantitats que no caben ni en una calculadora normal. Quantitats que equivalen al que guanyarien cent, dues-centes, mil persones treballadores. Quantitats que no tenen justificació moral possible. Cap. Ni una.

Avui vull parlar d’una cosa que tothom veu, però que massa pocs s’atreveixen a dir en veu alta: els polítics, els sindicalistes i, evidentment, la patronal i els bancs s’han acostumat a viure d’esquena a la realitat.

Mentre milers de famílies a Catalunya fan equilibris impossibles per arribar a final de mes, mentre hi ha gent que literalment passa gana, mentre la precarietat és una condemna hereditària, els nostres representants polítics —de tots els colors, de totes les banderes i de totes les institucions— continuen movent-se en un ecosistema on els sous, les dietes i els privilegis no tenen res a veure amb la vida real.

I això no és una crítica ideològica.  És una crítica moral.

Perquè quan un país té pobresa infantil, però manté estructures polítiques que es paguen com si fóssim un paradís nòrdic, alguna cosa no funciona. 

Quan hi ha gent que treballa i continua sent pobra, però els càrrecs públics acumulen retribucions, complements i portes giratòries, el problema no és la pobresa: és la indecència estructural.

I encara ens diuen que ‘és el que toca’, que ‘així està regulat’, que ‘és el mercat laboral de l’alta responsabilitat’. 

Però jo pregunto: 

Quina responsabilitat és més gran que garantir que ningú passi gana? 

Quina responsabilitat és més gran que assegurar que la gent pugui viure amb dignitat?

Si la política no serveix per això, per què serveix?

No estic parlant de sous dignes. Estic parlant de sous desorbitats. 

De privilegis que no resisteixen ni un minut de comparació amb la vida de la majoria. 

De distàncies salarials que converteixen la representació democràtica en una bombolla impermeable.

I NO! Limitar aquests sous no és radical. 

Radical és mantenir-los. 

Radical és normalitzar-los. 

Radical és exigir sacrificis a la ciutadania mentre la política viu blindada.

Si volem una democràcia que funcioni, cal una política que toqui de peus a terra. 

Una política que entengui que la dignitat no és negociable. 

Una política que recordi que el poder no és un privilegi: és una responsabilitat.

Perquè mentre hi hagi gent que passa gana, mentre hi hagi famílies que no poden escalfar casa seva, mentre hi hagi joves que no poden emancipar-se, cap sou polític desmesurat és justificable.

I això no va de dretes o d’esquerres. Va de decència.

Això no és un sistema: és una vergonya estructural.

Si volem un món mínimament decent, hem de dir prou. Prou a la indecència disfressada de mèrit. Prou a la cobdícia disfressada de responsabilitat. Prou a la desigualtat disfressada de normalitat.

Perquè la dignitat humana no pot ser un luxe. I la justícia social no pot ser un caprici.

Hi ha xifres que, per si soles, ja són un diagnòstic. Repeteixo: en un planeta on milions de persones no tenen garantit un plat a taula, on infants es moren literalment de fam i on famílies senceres viuen en la precarietat més absoluta, l’existència de salaris anuals que superen el mig milió d’euros no és només una extravagància: és una indecència moral.

Més indecència que cobrar 726.000 € l’any com Christine Lagarde, que quan era directora del FMI va ser investigada pel Cas Tapie. La qüestió és què diu de nosaltres com a societat que permetem aquestes distàncies abismals entre qui ho té tot i qui no té res. Quan els sous més alts multipliquen per cent, per mil o per deu mil els ingressos d’una persona treballadora, ja no parlem d’economia: parlem d’ètica, de dignitat i de límits.

És legítim que hi hagi diferències salarials. El que no és legítim és que aquestes diferències siguin tan monstruoses que converteixin la desigualtat en una estructura permanent, blindada i normalitzada. En un món així, la pobresa no és un accident: és una conseqüència directa d’un sistema que permet concentrar riquesa en proporcions que cap ésser humà pot justificar.

Per això, hi ha qui defensa que hauria d’estar prohibit cobrar sous tan desmesurats. No per castigar ningú, sinó per protegir el bé comú. Perquè cap feina, per complexa que sigui, pot valer centenars de vegades més que la vida d’una persona que no pot pagar-se el menjar. Perquè la llibertat econòmica no pot ser una coartada per ignorar el sofriment dels altres. Perquè la dignitat humana hauria de pesar més que qualsevol nòmina.

Regular els salaris més alts no és un atac al talent ni a la responsabilitat (que per a mi no tenen). És un acte de civilització. És dir que hi ha un límit a l’acumulació obscena mentre hi ha gent que mor de gana. És recordar que la riquesa no és només un dret individual, sinó també una responsabilitat col·lectiva.

 

En definitiva, el debat no és sobre números. És sobre quin tipus de món volem construir. I si acceptem que alguns cobrin quantitats astronòmiques mentre altres lluiten per sobreviure, el missatge és clar: hem renunciat a la justícia en nom del privilegi.

És clar que sí: en un món on hi ha gent que no pot pagar ni la llet, sempre és tranquil·litzador saber que hi ha qui cobra més de 700.000 euros l’any. Algú ho ha de fer, oi? Si no, com podríem dormir tranquils sabent que la pobresa extrema conviu amb nòmines que necessiten una calculadora científica per ser llegides.

Deu ser duríssim, això de gestionar institucions internacionals. Tan dur que, evidentment, cal cobrar l’equivalent al que guanyarien cent famílies senceres.

Potser algun dia descobrirem que la desigualtat no es redueix sola. Mentrestant, seguirem contemplant com alguns acumulen sous siderals mentre altres acumulen gana. Però tranquils: tot és perfectament normal. O això ens diuen.

 Salut i República!