MALA PRAXIS O QUELCOM MÉS?

Quan tot funciona sorgeixen admiradors a cada cantonada, fins i tot de sota les pedres, però l’adversitat sovint actua com una lupa que ens mostra qui realment està al nostre costat quan les coses es compliquen.

Alguns d’aquests admiradors no haurien d’haver estat mai on van ser, perquè quan la prepotència els supera i marxen, aleshores, al cap d’un temps, quan se n’adonen que no són imprescindibles com creien ser-ho,  arriba l’enveja, la impotència... i volen fer mal. Això sí, amb la cara tapada.

Ja que vivim en una Vila de pescadors, per aquests admiradors ‘Sempre hi ha més peix en una barca estranya’. I una persona envejosa no vol el que tu tens, vol que tu no ho tinguis.

Si fas servir un càrrec, per insignificant que sigui, diguem-ne secretari d’una Directiva, per a obtenir informació personal d’alguna persona a qui hi tens accés i crees un perfil fals a les xarxes socials amb la finalitat de fer-te passar per ella; per exemple: joangraellspalamos, està considerat un delicte de suplantació d’identitat. A més es pot associar a altres delictes com el frau, l’extorsió o la vulneració del dret a la pròpia imatge.

És a dir, en aquest cas, no tan sols es tractaria de suplantació d’identitat, sinó que podria incloure vulneració de privacitat i/o ús indegut de dades confidencials

Segons la Llei de Protecció de dades i el CP, emprar dades d’una altra persona sense el seu consentiment pot comportar sancions com ara multes, indemnitzacions a la víctima i/o penes de presó, si es demostra que s’han comés delictes més greus.

A més, el fet d’haver accedit a les dades des de un càrrec d’una institució pot implicar delictes d’intrusió il·legal o abús de confiança, amb penes més severes; malgrat que t’amaguis darrere d’un partit polític. 

Els càrrecs públics, diguem-ne un regidor, que tenen coneixement d’una suplantació d’identitat i no la denuncien es pot interpretar com a complicitat o encobriment. Tenen  el deure de complir amb l’ordenament jurídic i actuar de manera transparent i ètica, i quan no actuen davant d’un delicte, sent-ne conscients, el CP ho tipifica com a omissió del deure de perseguir delictes (Art. 408)

PSC aixequeu el 155 al Degà del futbol català!

Salut i república!