ATLÈTIC LLEIDA: CANÍBAL DE DESPATXOS
L’Atlètic Lleida és la història d’un club que ha crescut a cops de porta, a base de polèmiques i sense demanar permís a ningú. Amb una trajectòria curta, però plena de decisions eixordadores. Dinamitador del futbol modest a cops de xec. Devorador de la història d'altres clubs. El seu creixement ve de ‘trucar a les portes’ d'altres clubs per a fusionar-se o directament absorbir-los, i a les de la federació talonari en mà per accelerar el seu ascens.
L’Atlètic Lleida entrà al futbol lleidatà com un actor nou
que no tothom rebé amb aplaudiments, car el 2019 se n’aprofità de la plaça de l’Escola
de Futbol Almacelles i Comarca, EFAC
Almacelles, un equip de Primera Catalana originari de 1926. La polèmica inicial
fou el nom, ‘Atlètic Lleida’, fet que encengué els ànims del Lleida Esportiu,
que veié en el nou club una ombra incòmoda, ja que consideraven que podia
causar confusió. El debat sobre ‘qui és Lleida’ començà abans que l’equip
jugués un sol partit.
L’any 2024 aconseguí l’ascens de la Lliga Elit a Tercera
Federació després de superar la promoció d’ascens contra la UE Figueres,
entrant d’aquesta manera al sistema de la lliga estatal. Aleshores, el club desistí
comprar la plaça del Badalona Futur tot argumentant que hi podria haver un
conflicte esportiu, si competien dos equips lleidatans a Segona Federació.
El juliol de 2025, quan el Lleida CF cau administrativament,
la plaça quedà vacant i l’Atlètic Lleida la comprà, assolint així l’ascens a
Segona Federació. A partir del mes d’agost passà a jugar al Camp d’Esports, un
símbol que fins llavors era patrimoni exclusiu del Lleida Esportiu. El missatge
era clar: ‘Som aquí, i no marxarem’.
Malgrat que el seu president, Xavier Bartolo, comentés que la
decisió de comprar la plaça no va ser dolenta, el seu pas per la Segona
Federació ha estat un fracàs que li ha comportat el descens a Tercera. Tanmateix, ara lluita amb el Castelló B per comprar
la plaça de la SD Tarazona, que ha caigut administrativament com va passar amb
el Lleida CF, i així poder tornar a pujar de categoria. Una pràctica lamentable,
això del futbol de despatxos i no de competició! Qui té diners pot pujar,
encara que esportivament no li toqui.
Si els ascensos depenen de qui pot pagar més, el valor de
tota la temporada queda desvirtuat. La RFEF ho permet perquè no té un protocol
clar per a cobrir vacants sense diners pel mig. Com més va més clubs se n’adonen
que és més fàcil pujar administrativament que esportiva. El sistema d’ascensos
administratius és la Lliga del talonari. Una competició vibrant, emocionant, on
els gols no importen i els punts són un detall folklòric. El que compta és
tenir el número del gestor i el comprovant bancari a la mà.
Hom juga 34 jornades, sua, pateix, fa quilòmetres... però
arriba un club amb diners, com l’Atlètic Lleida, i l’ascens és per ell. La RFEF
diu que valora els mèrits esportius; és a dir, si tens diners i has quedat
decentment, perfecte. Si només tens diners... bé, tampoc passa res, ja ho
mirarem. Quan un club cau per impagaments, els altres no es preocupen pel drama
econòmic. S’afanyen a veure qui pot comprar la plaça abans no s’exhaureixin. El
futbol és un esport meravellós: vint-i-dos jugadors, una pilota, noranta
minuts... i després, si no t’agrada el resultat, sempre pots pujar per la via
administrativa.
Els ascensos administratius són una corrupció elegant,
permesa, una manera de dir que el futbol té un problema estructural que ningú
vol afrontar perquè a alguns els surt massa bé. No són una solució, són un
pegat per salvar la cara d’un sistema que no sap gestionar les crisis
econòmiques dels clubs i cada vegada que s’aplica, envia un missatge clar: ‘Al
futbol, si tens diners, les normes són negociables’ i això no és tan sols
injust, és profundament antiesportiu. No són una anomalia, són una vergonya
estructural que converteix la competició en una subhasta encoberta. La RFEF
permet aquest circ perquè li va bé: resol problemes econòmics d’un club venent
la plaça a un altre. És una operació quirúrgica de despatxos que mata la competició
per salvar balanços.
El cas Negreira va ser un escàndol moral, institucional, ètic,
una taca que qüestiona la integritat arbitral i la imparcialitat del sistema. Això
és un escàndol esportiu. Parlem de la compra directa de privilegis esportius. Això
ja no és influir, és adquirir, és ‘vull aquesta plaça, quan val?’
Com es pot qualificar tot plegat? Putrefacció esportiva. Adulteració
institucional. Humiliació del competidor honest. Normalització de la corrupció.
La competició esportiva es fonamenta en un principi
essencial: ‘el mèrit adquirit al terreny de joc’. Qualsevol procediment que
permeti alterar aquest criteri per factors econòmics, financers o
administratius suposa una desnaturalització del model competitiu i una
afectació directa a la credibilitat del sistema.
Per què en cas de descens administratiu d’un equip, la plaça
no s’ofereix gratuïtament i estricta per ordre de classificació del curs
anterior?
Salut i República!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada